Juan Diego Flórez, la flor de la canela al Palau

4/02/2016

La flor de la canela es un vals peruano compuesto por la cantautora Chabuca Granda en 1950, que se ha convertido en uno de las más representativos del Perú.

Aunque se desconoce el origen del nombre La Flor de la Canela, se sabe que esta es una expresión en desuso que se utilizaba para ponderar la exquisitez o la excelencia. Sobre ella, ya en 1611 Covarrubias en suTesoro de la lengua castellana o española dice lo siguiente: "Para encarecer una cosa excelente solemos decir que es la flor de la canela" o "Flor de la canela, lo muy perfecto".

(Wikipedia)

La primera vegada que vaig veure i escoltar a Juan Diego Flórez, vaig quedar francament decepcionada. Ja començava el tenor a tenir un gran ressò mediátic, el seu nom era d'una gran estrella, i, en els inicis de la meva afició operística, al 2005, vaig anar al Liceu a veure Semiramide, sense conèixer la òpera ni saber el paper bastant residual de Idreno. Quan va sortir Juan Diego, petitó i estàtic al costat de la imponent Daniela Barcellona, vaig pensar...aquest és el famós Flórez? Si que va cantar un bon "cimento", però, francament...vaig pensar que no n'havia per tant.

Els tenors lleugers i el belcantisme no son, amb alguna excepció, el que més m'atreu de la òpera, i el repertori habitual de Flórez sempre m'havia interessat ben poc. També em tirava enrera la seva tibantor, la extrema perfecció vocal exenta d'ànima. vaig assistir posteriorment a algun concert seu al Liceu, i em vaig avorrir com una ostra, enmig del desbordat fervor generalitzat.

Peró el tenor s'ha fet gran...i jo també. La seva veu s'ha eixamplat, pot abordar altres sonoritats, i les meves fixacions han demostrat no ser gens indissolubles.

El canvi (meu) va començar no fa molt, quan vaig escoltar el Pourquoi me réveiller del seu àlbum L'Amour...ufff, em va impressionar, i molt!

Aquest any m'havia decidit a comprar l'abonament del Cicle de Grans veus del Palau de la Música, on estava inclòs un concert de napolitanes del Juan Diego. És un gènere que m'entusiasma i, tot pensar que ell no era potser del tot idoni per a interpretarles, em venia de gust escoltar-les. Pero uns dies abans del concert, es va actualitzar el programa, i van aparèixer Mozart, Massenet, Gounod, Rossini...fantàstic, doncs!

El Palau estava totalment ple, a vessar, i havia una forta expectació. Conseller de Cultura, Santi Vila i Irene Rigau, al llocs d'honor del primer pis. Només sortir a escena, el tenor va comentar, de manera continguda i sense fer escarafalls, que tenia una costella trencada i que podia cantar perfectament, però havia substituït una peça que si que podia suposar alguna dificultat per a la respiració. No es va excusar per si no estava al 100%: ens va transmetre la seguretat de que ho estaria...i així va ser!.

Va començar amb Mozart, sobri i amb la seguretat vocal habitual, i el millor de la primera part van ser les dos darreres peces, Porquoi me réveiller i Lève-toi soleil. 

A destacar que va estar, en el seu estil, molt xerraire...encara que no sempre s'entengués el que deia. Flórez és tan excel·lent cantant com mal i poc empàtic comunicador, però, amb els anys, ha anat atrevint-se a parlar en escena, i, encara que mancat de gràcia, el públic li reconeix l'esforç i ahir encara més especialment, donades les seves condicions físiques.

La segona part va començar amb les napolitanes, impecablement cantades, inclús amb una perfecta entonació napolitana...encara que una mica, només una mica, mancades de la rauxa i vibració emocional que és intrínsec al gènere. Em van agradar especialment la Chitarra romana i Parlami d'amore, Mariù.

Va finalitzar amb el Cessa più de resistere, sense haver abaixat ni un moment el nivell en tot el recital.

Davant dels nombrossisims aplaudiments, ens va concedir tres bisos. El primer va ser un Bésame mucho que per a mi va ser el menys afortunat de la nit (els greus!).

El segon, com l'anterior, guitarra en mà, va ser La flor de la canela, que ve a ser com l'himne no oficial de Perú. El pare de Juan Diego, Rubén Flórez era acompanyant musical de Chabuca Granda, la autora de la cançó, I es va veure molt clar que el tenor ens mostrava la seva faceta més personal en la seva interpretació. Aquell és l'autèntic Juan Diego, la cara se li va relaxar, la gestualitat es va fer més còmoda, la veu semblava una altra. Va ser el moment de màxim silenci en tota la nit. Realment preciós, i, si llegiu la definició de l'inici, és pot dir que va ser la "Flor de la canela, lo muy perfecto". I, en aquest cas, incloia també la emoció.

Emoció que es va dissipar, per convertir-se en admiració extrema, quan vam passar del Flórez que canta íntimament en una festa d'amics al tenor "más chulo que un ocho" que, amb una costella trencada, després de una nit sense cap mena de reserva, ens ofereix el Pour mon âme, amb els seus 9 dos de pit, fresc com al començar i exhibint "poderío" vocal i seguretat mestrívola.

Un concert, molt, molt disfrutable, un tenor molt peculiar, que emociona no pel sentiment sino per la perfecció, la seguretat i la classe amb que interpreta. 

Aquí en teniu un tast:

Dimecres, 3 de febrer de 2016
20.30 h

Juan Diego Flórez, tenor
Vincenzo Scalera, piano
Avi Avital, mandolina
Ksenija Sidorova, acordió
Daniel Forcada, percussió

Programa

I

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Misero! O sogno, o son desto?...
“Dies Bildnis ist bezaubernd schön” Die Zauberflöte
“Un’aura amorosa” Così fan tutte
“D’ogni colpa la colpa maggiore” La Betulia Liberata

substituïda per "Il mio tesoro" Don Giovanni

Charles Gounod (1818-1893)
“Salut! Demeure chaste et pure” Faust

Jules Massenet (1842-1912)
“Pourquoi me réveiller?” Werther

Charles Gounod
“L’amour...Ah! Lève-toi, soleil!” Roméo et Juliette

II

Renato Rascel (1912-1991)
Arrivederci Roma

Elddi di Lazzaro (1902-1968)
Chitarra romana

Fritz Kreisler (1875 - 1962)
Prélude et Allegro dans le style de Pugnani
(instrumental)

Cesare Andrea Bixio (1896-1978)
Parlami d’amore, Mariù

Eduardo di Capua (1864-1917) i Alfredo Mazzucchi (1878-1972)
O sole mio

Gaetano Donizetti (1797-1848)
Amor marinaro

Vittorio Monti (1868 – 1922)
Csardas (instrumental)

Gioachino Rossini (1792-1868)
Bolero

“Cessa di piu resistere” Il barbiere di Sivigli

BIS

1. "Bésame mucho" Consuelo Velázquez

2. "La flor de la canela" Chabuca Granda

3. "Pour mon âme" La fille du regiment - G.Donizetti