11/23/2014

Concert Escenes de Giulio Cesare, Natalie Dessay, Christophe Dumaux, Emmanuelle Haïm - Liceu 22/11/14



22/11/2014

A punt d'entrar al Liceu, li deia a un amic que el concert d'avui em feia tanta il·lusió, que tenia por que les meves expectatives es veiessin defraudades. Ell, amb posat de "The quiet man", m'ha respost: "doncs jo no, jo sé que el disfrutaré". I, òbviament, no ho deia des del "tot em val", sinó des del "jo vaig a passar-m'ho bé" .

"No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu", ens deia Heràclit uns quants segles abans de que s'inventés l'òpera, i quanta raó tenia!. Es absurd anar a comparar, disseccionar i sentenciar. A l'òpera s'hi ha d'anar amb la voluntat de disfrutarla, i no tenen sentit les frases tan gastades sobre la Dessay, la que era i la que és, ni comparacions amb senyores de fa 80 anys.

Era avui, era al Liceu, i ha estat aquest vespre: Natalie Dessay ens ha donat, amb la inestimable col·laboració de la energètica i virtuosa HaÏm, i la complicitat del contratenor Christophe Dumaux, un concert màgic i bellíssim, una joia, valuosa, petita i resplendent com ella mateixa.

Le Concert d'Astrée han sonat meravellosament dirigits per la directora de cabells vermells tants encesos com la passió, la desinhibició i l'anti-encarcarament amb que dirigeix barroc, la seva gran especialitat. Dumaux ha estat un pèl insegur a la primera part, i molt fi a la segona. Després d'haver vist el seu Giulio Cesare al MET (al cinema, of course) he trobat a faltar que pogués lluir el vestuari (i des-vestuari) i moure's amb la seva desimboltura i eficàcia actoral...però avui no tocava.

Natalie Dessay ha sortit esplendorosa amb un vestit asimètric, de setí color champagne, que li deixava al descobert la espatlla dreta, cobert per una segona capa més petita, també irregular, de tul transparent amb pedreria, i d'una excel·lent llargada per semblar una mica més alta. Feia temps que no veia un vestit tan elegant i escaient al Liceu, adequat a les proporcions de qui el portava, a la seva personalitat i al que s'anava a interpretar.

De la veu, del seu magnetisme, de la seva màgia i de la seva altíssima qualitat artística, vocal i interpretativa, no podria dir-vos prou en aquestes línies.

Ha estat un èxit rotund, moltíssims aplaudiments i standing ovation, amb un públic diferent: menys alta societat al Saló dels miralls, menys senyors encorbatats i senyores estirades, rosses y consumides, y més gent normal, vestida normal, parlant normal...i dient que estaven disfrutant extraordinariament!

Després de aquest concert, el sisè (Aix-en-Provence, Montecarlo, Paris, Luzern i Pamplona), la gira finalitzarà el 30 de novembre al Lincoln Center de New York.

Esperem tornar los a veure a tots ells pel Liceu, A Dumaux, cantant i actuant, a la Haïm, dirigint, i a la Dessay... la qüestió es tornar-la a tenir al nostre escenari, fent absolutament el que ella vulgui!


Gran Teatre del Lice, Barcelona 22 novembre 2014
Concert ESCENES DE GIULIO CESARE (Georg Friedich Händel)

 Le Concert d'Astrée, dirigit per Emmanuelle Haïm
Natalie Dessay, soprano
Christophe Dumaux, contratenor


PRIMERA PART 
Obertura de Giulio Cesare (HMV 17, 1724)
Ària de Giulio Cesare «Presti omai» (Acte I, escena 1ª)
Recitatiu de Giulio Cesare «Dei» i «Cieli! e qual delle sfere»
Simfonia i ària de Cleopatra «V’adoro» (Acte II, escena 2ª)
Ària de Giulio Cesare «Se in fiorito prato» (Acte II, escena 2ª)
Suite núm. 3 en Sol major HWV 350 extreta del Water Music - 1736
Recitatiu de Giulio Cesare i Cleopatra «Che veggio, oh numi» (Acte II, escena 7ª)
Ària de Giulio Cesare «Al lampo dell’armi» (Acte II, escena 8ª)
Recitatiu acompanyat de Cleopatra «Che sento, oh Dio»
Ària Cleopatra «Se pietà di me non senti» (Acte II, escena 8ª)

SEGONA PART
Recitatiu acompanyat de Giulio Cesare «Dall’ondoso periglio»
Ària de Giulio Cesare «Aure, deh per pietà» (Acte III, escena 4ª)
Recitatiu de Cleopatra «E pur cosí in un giorno»
Ària Cleopatra «Piangerò» (Acte III, escena 3ª)
Recitatiu acompanyat de Cleopatra «Voi, che mie fide ancelle»
Recitatiu de Giulio Cesare i Cleopatra «Forzai l’ingresso alla tua salvezza, oh cara»
Ària de Cleopatra «Da tempeste» (Acte III, escena 7ª)
Recitatiu de Giulio Cesare et de Cleopatra «Bellissima Cleopatra»
Duet de Giulio Cesarei Cleopatra «Caro! Bella!» (Acte III, escena 10ª) 

 1r bis Ode for the Birthday of Queen Anne (Händel)
2n bis fragment «Caro! Bella!» Giulio Cesare

NOTA POSTERIOR A LA PUBLICACIÓ: ELS VIDEOS HAN ESTAT ELIMINATS PER INFRACCIÓ DE DRETS D'AUTOR


FOTOS











|

10/25/2014

La Traviata spremuta del Liceu




25/10/2014

"Spremuta" és la paraula més adient que he trobat per definir a Patricia Ciofi, la protagonista de La Traviata que ens ofereix aquests dies el Liceu. Bé, del cast al que jo vaig assistir el día 23, amb Charles Castronovo com a Alfredo Germont i Vladimir Stoyanov com a papá Germont.

 I és cert que al darrer acte la protagonista agonitza, "spremuta" de tot el que li ha passat a la seva disbauxada existència....però al primer acte, ha de ser una dona plena de vida, energia i voluptuositat...i només en sentir la seva primera frase "Flora, amici, la notte che resta D'altre gioie qui fate brillar..." semblava que t'estigués convidant a entrar, amb veu entretallada, a un velatori.

I no ho dic pas per la fosca i encertada escenografia de David McVicar (estrenada a la Scottish Opera al 2008), sempre tan esteta, tant amant dels detalls precisos i el fer cosetes boniques diferents sense trencar massa la tradició...no, ho dic perquè la veu de la soprano era opaca, àfona, gastada, amb importants problemes de projecció.

Patrizia Ciofi es una cantant de les que a mi m'agraden, de les que interpreten al 100% i "son" el personatge. Es molt lluitadora, i no es deixa res per donar...però, de vegades, amb això no n'hi ha prou. Una Traviata sense dona vitalment exuberant, alegre i pecaminosa al primer acte, es només mitja Traviata. Es cert que va millorar a partir del segon acte i el seu magnetisme escènic i la seva capacitat d'emocionar va fer oblidar després, al menys en certa part, les deficiències inicials.

 Charles Castronovo és un tenor de raça. Anava a escriure "com els antics", però no, és més exacte dir "dels clàssics". Té un timbre força fosc molt bonic, càlid, una presència impecable, una italianitat innata (encara que nascut a Queens, de mare ecuatoriana) i sap el que canta, no com tants altres. Interpreta amb ardor i elegància, i, com a Roberto Alagma, "no li importa" treures la samarreta i lluir pectorals (sempre quan escau al guió, of course), per al gaudi visual de bona part del públic.

A Vladimir Stoyanov el vaig trobar molt pla, molt tibat, no em va transmetre cap emoció, tot i la veu acceptablement adient al rol. Evelino Pidò va dirigir amb maestria, atent als cantants, amb ritme més aviat lent, però efectiu.

Estan passant fenòmens curiosos al Liceu, des de l'era Guasch, i totes les funcions s'omplen, i es veu una gran quantitat de públic nou, i no sé ben bé si pensar que hi han moltes entrades repartides entre patrocinadors i mecenes, o que de sobte s'han incorporat un munt de nous espectadors "paganinis", cosa que a mi no em preocupa especialment, ben al contrari, encara que haguem de patir el seu període d'adaptació a les normes socials operístiques com no tossir desaforadament amb més projecció que la soprano o no començar a aplaudir just cantada la última nota, ofegant a l'orquestra. Ja n'aprendran!























|

10/11/2014

"La relació text-música en la composició", taula rodona LIFE Victoria (10/10/14)



foto: @LIFEVictoriaBcn 



10/10/2014

Si fa dos dies un constipat amb molta tos va fer aconsellable que no assistís al recital de Nancy-Fabiola Herrera, la taula rodona d'avui  m'ha permès tossir de manera discreta, sense molestar en excés als assistents.

El tema i els participants feien preveure un interessant debat, i així ha estat, sempre amb la sensació de que es podien dir i aprofundir en moltes més coses, però conscients de que aquesta mena d'actes ha de tenir un temps acotat i, més en aquest cas, en que després s'oferia, a la mateixa Aula de l'orquestra de l'ESMUC, amb els participants de les Masterclasses d'Adrian Thompson i Iain Burnside.

Fent de moderador, amb la seu habitual entusiasme i charme, el director del Festival, Enric Martinez Castignani, estaven asseguts, a la seva dreta, el poeta Miquel Desclot i el compositor Albert Guinovart, i, a la seva esquerra, l'escriptor i filòsof Rafael Argullol,i el compositor Benet Casablancas. Dos "equips" situats en funció de projectes comuns entre cada parell, però també, com s'ha explicitat, en funció de visions i tarannàs força diferenciats.

L'eix central era La relació text-música en la composició, i seria interessant tenir una transcripció de tot el que s'ha dit, però només puc aportar alguns apunts del que personalment he destacat.

Desclot ha opinat que quan un poeta escriu, ja fa música d'entrada, amb el joc de les cadències i les paraules. S'ha parlat de la inteligibilitat dels textos, Argullol ha dit que avui en dia no s'enten quasi res del que es canta en cap gènere musical i que avui en dia la gent no canta, que en les generacions anteriors, la música era part de la vida quotidiana. Guinovart ha destacat que, sobretot a partir de Schubert, si el compositor es bo, no cal entendre el text, en el sentit de la gran expresivitat de la música de per si. Casablancas creu que hi ha una autonomia expressiva del discurs musical, i que quan això coincideix amb la potencia del discurs poètic, es quan estem davant d'un geni de la música.

Martinez Castignani ha aportat també interessants comentaris, com que a la música grega ritmo i tempo son la mateixa cosa, perquè prové del ritme del vers, que és el punt de partida de tota música, i que, en grec, poesia i música es designaven amb la mateixa paraula.

Com a anècdota, al torn final de paraules un assistent, en to una mica provocatiu però no exent de raó, ha senyalat la diferència d'actitud dels d'un cantó i altre de la taula, contraposat sentit de l'humor i proximitat a una certa tibantor erudita. No cal dir que els primers al·ludits s'ho han pres...amb sentit de l'humor i els segons han respost amb continguda irritació, sobretot el filòsof-literat, que li ha contestat que si vol "haha hehe" ha d'anar a un altre lloc, que ells estaven allí per donar nivell intel·lectual a l'acte (bé, més o menys ha dit això) i, afegint sense que vingués molt al cas, que, com ara el que es porta es el "haha hehe", fins i tot al capdavant dels actes del Tricentenari havien posat a dos còmics (sic). 

Demà tindrà lloc del darrer dels concerts de l'edició d'enguany del LIFE Victoria, amb els Canticles de Britten, per el tenor Adrian Thompson i Iain Burnside al piano. Malgrat que em tempta molt i molt, ja tenia des d'inici de l'estiu la meva entrada pel Macbeth del MET emés pel cine.

Una segona edició del Festival que es tanca amb un sòlid pas endavant, i esperem la tercera edició per gaudir altra vegada d'uns dies especialment dedicats al lied, als nostres intèrprets i a primeres figures mundials, BRAVO per al LIFE Victoria i moltes gràcies al seus organitzadors!




foto: Opera Minora

foto: @LIFEVictoriaBcn 

foto: Opera Minora

foto: Opera Minora

foto: Opera Minora

foto: Opera Minora

foto: Opera Minora



|

10/04/2014

Primer (i excel·lent) Concert LIFE Victoria 2014, Roman Trekel


4/10/2014

 Ahir divendres 3 d'octubre va tenir lloc el primer concert de l'edició d'enguany del LIFE Victoria, el Festival de Lied Victoria de los Angeles, amb la presencia estelar del baríton alemany Roman Trekel, un dels més excel·lents intèrprets de lied de la seva generació. El concert va comptar amb un recinte únic i especial, el Pavelló Sant Rafael del Recinte Modernista de Sant Pau, a un lateral del qual es podia veure una foto de la seva anterior utilització com a hospital.



Enric Martínez-Castignani, el Director artístic del festival, ens diu al programa:
Aquest any el leitmotiv és “Els estats de l’ànima”. La motivació i gairebé obligació d’escollir aquesta temàtica es deu a la situació actual de la nostra societat i el paper que juga la cultura en ella. Actualment ja no només n’hi ha prou amb fer propostes culturals boniques o de pur divertiment. Corren temps en què els artistes i programadors tenim el deure de fer reflexionar al nostre entorn i, sobretot, fer-los sentir per despertar.

Amb aquest compromís ètic, social y cultural, contrasta la desafortunada programació, per al mateix dia, d'un altre concert de Lied: pocs que n'hi han a Barcelona, i n'han de coincidir dos!. Un suposat concert "sorpresa" (quan es convoca per mail a milers de persones, pot ser "sorpresa"?) que va portar a l'Auditori Axa a un altre excel·lent bartion alemany, Matthias Goerne.

Jo no vaig tenir cap dubte per triar, per molt que l'altra opció musical fos també temptadora: està molt clar que feia mesos que el programa de Life Victoria estava anunciat i, tant sols per la coherència i l'esforç d'uns organitzadors i la manca d'ètica dels altres, ho vaig tenir clar.

Tornant al recinte, el Pavelló lluïa una excel·lent il·luminació, que aportava un ambient especial, a través dels colors, a la ja de per si meravellosa sala.

Va iniciar el concert  Cristina Segura, amb Nejc Lavrenčič al piano, dintre de l'aposta i el suport del festival per les noves generacions. La jove mezzo va lluir un timbré bell, net i controlat, seguretat i carisma.

Va agafar el relleu Roman Trekel, amb Ulrich Eisenlohr al piano, a través dels poemes de Heinrich Heine, el fil conductor del seu recital.

No em puc imaginar dos interpretacions més distants que la d'un cantant de lied i el inefable Belcore, de L'elisir d'amore. Al Elisir, a Baden Baden, va ser quan vaig veure en directe per primer cop a Roman Trekel, en el paper del sergent rival de Nemorino. Per cert, que aquesta producció, que acaba de sortir en DVD, dirigida e interpretada per Rolando Villazón, amb Ildebrando d'Arcangelo com a Dulcamara i Miah Persson com a Adina, és altament recomanable, per la seva originalitat i gràcia en plantejar el trillat escenari bucòlic-pueblerino de sempre en un plató on es roda una peli del Far west.
http://www.deutschegrammophon.com/en/cat/0735137?

foto: Blog Villazonista

Roman Trekel com a Belcore, bé vocalment, em va semblar bastant hieràtic com a personatge, però com a interpret de lied va ser un total descobriment per a mi. Sense deixar en cap moment la respectuosa distancia que requereix el génere, va anar exprimint, amb la seva veu profunda i càlida (germànicament càlida, s'hauria de precisar), les cançons de Heine, musicades per Schumann i Schubert, recorrent inexorablement, amb un gran preciosisme, els estats d'ànim on prevalen la nostàlgia, la pèrdua i la solitud. Trekel mostra un legato admirable, excel·lent dicció i una àmplia paleta de colors i dinàmiques.

 Va ser un concert rodó: la bellesa del  lloc, la qualitat dels intèrprets, la eficaç i sempre atenta organització, el mateix públic -que omplia totalment la sala- divers, molt interessat i disfrutant de l'oferta i...gens tossidor!

 Un excel·lent inici per aquesta segona edició, que ja mostra símptomes de creixement i evolució respecte a la primera. Es van poder veure moltes cares conegudes del món musical, com la directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann (en animada conversa amb Trekel al finalitzar l'acte), el comunicador Ramón Gener ( a punt d'estrenar el seu nou programa internacional "This is opera") i el periodista i crític Jaume Radigales.

 Aquí teniu el programa del recital i de tot el festival (encara un munt de coses interessants!) i algunes fotos i vídeos..

RECITAL TREKEL: http://www.lifevictoria.com/ca/life-concerts/trekel-eisenlohr/

PROGAMACIÓ LIFEVICTORIA2014: http://www.lifevictoria.com/ca/horaris/









Fotos: Opera Minora













 

|

10/01/2014

Aquesta setmana comença el Life Victoria - Barcelona 2014


1 octubre 2014

 El Lied Festival Victoria de los Ángeles ret homenatge a la soprano barcelonina combinant tres de les facetes que la van definir: l’amor al lied, l’excel·lència i l’impuls a nous talents.
La Fundació Victoria de los Ángeles impulsa aquest certamen dedicat al gènere del lied, que amb tant èxit va abordar la cantant catalana. En ell s’ofereixen al mateix temps recitals d’artistes de talla internacional (LIFE Concerts), un format innovador que dóna l’oportunitat a joves intèrprets de cantar juntament amb músics consolidats (LIFE New Generation) a mode de teloners, i un seguit d’activitats formatives paral·leles (LIFE Akademie).
 LIFE Victoria: innovació, noves tecnologies i transversalitat
La programació d’aquest any, sota el títol Els estats de l’ànima i amb un increment en nombre d’activitats i dies, presenta algunes novetats gràcies a la bona acollida que va presentar l’edició anterior i que permet una bona consolidació de la proposta.
Fruit de la voluntat de conveni entre la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Fundació Victoria de los Ángeles, els LIFE Concerts amb artistes de projecció internacional s’oferiran en el marc arquitectònic incomparable d’aquesta joia recentment recuperada del patrimoni modernista i inclouran una visita al conjunt prèvia als concerts. De la mateixa manera, totes les activitats formatives del LIFE Akademie, que són gratuïtes pels oïents i inclouen masterclasses, conferències i taules rodones al voltant del lied i Victoria de los Ángeles, així com el quart dels concerts del festival, es concentraran a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Apostant pels joves talents, i després de l’èxit de l’experiència de l’anterior edició, es becaran 3 duos de joves artistes als quals s’oferirà assistir a les masterclasses de manera gratuïta i l’oportunitat de compartir escenari amb solistes consolidats. Aquest any, a més de la realització d’un concert d’uns 20 minuts just abans d’un dels artistes principals del cicle LIFE Concerts, en dos dels concerts principals, els joves cantants interpretaran algunes de les obres conjuntament amb els artistes internacionals.
LIFE Victoria, que compta amb el suport d’institucions i empreses, com l’any passat, cerca impulsar la participació del públic en la formació de les noves generacions i la vinculació activa amb el festival. Amb la voluntat d’arribar a un públic més ampli i jove, la programació d’enguany proposa també un Concert Aperitiu diumenge al migdia, en el qual al finalitzar el concert es servirà un vermut als assistens.
Algunes de la resta d’apostes del festival són la Fila Twitter #lifevictoria, un espai reservat durant els esdeveniments per a twittaires i blocaires, o el LIFE TV, que té prevista la retransmissió en streaming d’alguna de les conferències.
PROGRAMA

3 d’octubre del 2014 · Sant Pau Recinte Modernista

5 d’octubre del 2014 · Sant Pau Recinte Modernista

6 d’octubre del 2014 · ESMUC

7 d’octubre del 2014 · ESMUC

8 d’octubre del 2014 · ESMUC

9 d’octubre del 2014 · ESMUC

10 d’octubre del 2014 · ESMUC

11 d’octubre del 2014 · Sant Pau Recinte Modernista

Entrades, i més informació:     http://www.lifevictoria.com/

Roda de premsa presentació 3 de setembre: Helena Móra, presidenta de la Fundació Victòria dels Àngels i Enric Martínez Castignani, director artístic del LIFE Victoria Barcelona,
|

9/27/2014

Pace e gioia, Bogdan Mihai!



27/09/2014

- a diferencia de lo habitual, hago este post en castellano porque lo dedico a mi amiga Renate -

Aunque en mi abono del Liceu entraba una función de Il Barbiere di Siviglia (segundo reparto) en realidad, gracias al obsequio de una amiga, vi finalmente las tres funciones (19,22 y 25 de setiembre), y ninguna del primero.

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2014-2015/opera/il-barbiere-di-siviglia/fitxa-artistica.html

Para empezar, deberíamos, mejor dicho, el Liceu debería clarificar que significa primero o segundo, y que diferencias comportan. Que existan dos cast alternativos de un reparto "de nivel" es algo habitual en muchos teatros de ópera, ambos con artistas destacados, con las mismas consideraciones y ambos con precios idénticos para el público,

Pero si resulta que el público paga lo mismo, justificado por la calidad de los cantantes, y uno de los cast recibe, por parte del teatro, un trato muy diferente del otro, que llega incluso a repercutir en las funciones...la cosa no está tan clara.

De fuentes internas del teatro me ha llegado que el cast de de Lhote-Mihai-Kemoklidze no hizo ni un solo ensayo con vestuario y maquillaje, y eso es totalmente imperdonable. No se puede cobrar 222€ por una localidad, y no ofrecer unas representaciones al máximo, con las máximas posibilidades de ensayo y coordinación para los cantantes. Es una falta de respeto para ellos y una tomadura de pelo para el público. No sé las causas, ni si esto será habitual a partir de ahora, pero, en este caso, creo que no fue casual que la tercera de las representaciones fuera la mejor, tanto a nivel vocal, como de coordinación escénica y orquesta.

Me hubiera gustado poder ver también el primer reparto, pero las opiniones de las personas con las que he hablado y han visto los dos, han coincidido en todos los casos en que el segundo reparto les gustó más, era más homogéneo en calidad y con mejores protagonistas.

No me voy a extender más en esas representaciones, sino en el tenor que descubrí y que me ha fascinado in crescendo en cada una de las funciones. Yo no sabía nada sobre quien interpretaba el rol de Lindoro/Almaviva, el tenor rumano Bogdan Mihai y, después del primer día, empecé a buscar sobre él.

No voy a hacer aquí ningún resumen de su carrera o sus previsiones futuras, porque se puede leer extensamente  en la web de Intermusica y en la propia del tenor:
http://www.intermusica.co.uk/mihai
http://bogdanmihai.ro/

Pero si que quiero dejar constancia de su gran calidad vocal y su magnífica faceta interpretativa, que hicieron que estos tres Barbieri fueran un regalo inesperado, una ocasión de disfrutar de un género, el belcanto, que no se encuentra entre mis preferidos en la ópera. Había alguna excepción (Semirámide, Norma) pero creo que ahora deberé replantear esa "etiqueta" y admitir que no tengo géneros que no me gusten, sino que, en todo caso, en cualquiera de ellos pueden haber obras o representaciones que no me convenzan...y otras que me entusiasmen.

Pero volviendo a Bogdan Mihai, tiene especialmente unas cualidades (a parte de su bello timbre, musicalidad innata, una gran facilidad para las agilidades y un volumen por encima de la media belcantista) que valoro muchísimo en un cantante: la veracidad y la alegría. Él interpreta con mucha habilidad teatral, pero además vive y se entrega con alegría a esa interpretación sin reservas, como jugando y, desde luego, disfrutando. Eso se ve (yo lo busco) sobretodo en los ojos. Hay cantantes, que, a fuerza de ensayar, pueden componer personajes con una cierta verosimilitud. Dan el pego, de lejos. Pero si se está cerca, o se ven imágenes, vemos que la mueca facial más o menos adecuada va acompañada de una absoluta inanición ocular: la mirada no vibra, llora, rie, suplica o seduce.

Bogdan Mihai sale al escenario con ímpetu, con ganas de darlo todo y de entusiasmar, y es visible en sus ojos brillantes la felicidad que le produce estar ahí arriba y que se esfuerza sobremanera en contagiarnos. La foto que abre el post la he escogido, a pesar de su calidad baja, por transmitir claramente, en esa imagen, la energía y la alegría que Bogdan nos ofrece en escena.

Espero que no tardemos a volverlo a ver en el Liceu, con todos los honores, y parafraseando al Conte Almaviva, PACE E GIOIA, BOGDAN MIHAI!


-  Os dejo los 4 vídeos de este Barbiere, un par de sus vídeos anteriores , y, al final, algunas imágenes de estos días en el Liceu..







..






























|
Subscriure's a: Missatges (Atom)