25/10/2014
"Spremuta" és la paraula més adient que he trobat per definir a Patricia Ciofi, la protagonista de La Traviata que ens ofereix aquests dies el Liceu. Bé, del cast al que jo vaig assistir el día 23, amb Charles Castronovo com a Alfredo Germont i Vladimir Stoyanov com a papá Germont.
I és cert que al darrer acte la protagonista agonitza, "spremuta" de tot el que li ha passat a la seva disbauxada existència....però al primer acte, ha de ser una dona plena de vida, energia i voluptuositat...i només en sentir la seva primera frase "Flora, amici, la notte che resta D'altre gioie qui fate brillar..." semblava que t'estigués convidant a entrar, amb veu entretallada, a un velatori.
I no ho dic pas per la fosca i encertada escenografia de David McVicar (estrenada a la Scottish Opera al 2008), sempre tan esteta, tant amant dels detalls precisos i el fer cosetes boniques diferents sense trencar massa la tradició...no, ho dic perquè la veu de la soprano era opaca, àfona, gastada, amb importants problemes de projecció.
Patrizia Ciofi es una cantant de les que a mi m'agraden, de les que interpreten al 100% i "son" el personatge. Es molt lluitadora, i no es deixa res per donar...però, de vegades, amb això no n'hi ha prou. Una Traviata sense dona vitalment exuberant, alegre i pecaminosa al primer acte, es només mitja Traviata. Es cert que va millorar a partir del segon acte i el seu magnetisme escènic i la seva capacitat d'emocionar va fer oblidar després, al menys en certa part, les deficiències inicials.
Charles Castronovo és un tenor de raça. Anava a escriure "com els antics", però no, és més exacte dir "dels clàssics". Té un timbre força fosc molt bonic, càlid, una presència impecable, una italianitat innata (encara que nascut a Queens, de mare ecuatoriana) i sap el que canta, no com tants altres. Interpreta amb ardor i elegància, i, com a Roberto Alagma, "no li importa" treures la samarreta i lluir pectorals (sempre quan escau al guió, of course), per al gaudi visual de bona part del públic.
A Vladimir Stoyanov el vaig trobar molt pla, molt tibat, no em va transmetre cap emoció, tot i la veu acceptablement adient al rol. Evelino Pidò va dirigir amb maestria, atent als cantants, amb ritme més aviat lent, però efectiu.
Estan passant fenòmens curiosos al Liceu, des de l'era Guasch, i totes les funcions s'omplen, i es veu una gran quantitat de públic nou, i no sé ben bé si pensar que hi han moltes entrades repartides entre patrocinadors i mecenes, o que de sobte s'han incorporat un munt de nous espectadors "paganinis", cosa que a mi no em preocupa especialment, ben al contrari, encara que haguem de patir el seu període d'adaptació a les normes socials operístiques com no tossir desaforadament amb més projecció que la soprano o no començar a aplaudir just cantada la última nota, ofegant a l'orquestra. Ja n'aprendran!
Entrades
