Després del controvertit concert fa pocs dies d'una altra Angela, la Gheorghiu, ahir vespre vam gaudir al Liceu d'un recital a l'antítesi del primer, la nit amb Kurt Weill d'Angela Denoke (veure programa).
Aquesta és una d'aquelles nits que dius "com és possible que tan poca gent gaudeixi d'aquesta meravella?". Els motius són diversos i un és un clàssic: la part del públic que assisteix al que li toca a l'abonament sense ni haver-se llegit que és el que va a veure, i el que espera és òpera, o, a tot estirar, un recital d'àries i, clar, es deceben. Uns quants van marxar a l'entreacte, deixant el teatre encara més buit.
L'altre és la inexistent promoció de l'espectacle, que tenia molts atractius, i podia obrir el Liceu a molt més públic que l'estrictament operístic. Un recital basat en textos de Kurt Weill, diferenciant clarament en les dues parts la seva etapa berlinesa (el cabaret expressionista amb Bertol Bretch) i la comèdia musical de la seva època a USA, amb una intèrpret d'alt nivell i uns molts bons músics d'acompanyament.
Angela Denoke ja va estrenar "Two lives to live" al 2011 al Festival de Salzburg, i ha rodat ja per molts escenaris europeus. És un espectacle sobri, amb Tal Balshai al piano i Nobert Nagel a saxofon, clarinet i flauta. El fil conductor del programa són els textos de la dona i musa de Weill, Lotte Lenya, llegits aquí per Maria Miró, que també va cantar algun fragment i que, per a mi no encaixava ni en estil, ni per elegància en la expressivitat, ni en la lectura ni en el cant asopranat, fora de lloc. I tampoc li calia sortir vestida de Carmen.
La Denoke ens va oferir unes interpretacions d'una contenció i una sobrietat extremes, però a la vegada d'una intensa i fina expressivitat. Va cantar amb amplificació, i era imprescindible fer-ho de la manera que cantava i per les dimensions del teatre. Altra cosa és que haguéssim estats, els que hi érem, millor al Foyer, seguts en taules i amb una copeta de cava.
A la primera part va aparèixer amb un smoking negre i a la segona amb un sobri vestit vermell, sempre elegantíssima, i va cantar, es va moure (no gaire, però), va interpretar i ens va fer gaudir molt i molt a una bona part del públic, absort en la seva presència magnètica. Si, allò es podia cantar més fort, amb més energia, amb un aire mes canalla o més de musical, pero ella va optar pel "menys és més", i va estilitzar i jazzificar les peces, fent-se-les seves, adaptant-les al seu timbre tan especial i oferint un espectacle d'alta qualitat. Balsàmic i captivador, una veritable joia.
Entrades
