4/30/2014

Angela Denoke canta Kurt Weill - Recital Liceu 29/04/14



30/04/2014 

Després del controvertit concert fa pocs dies d'una altra Angela, la Gheorghiu, ahir vespre vam gaudir al Liceu d'un recital a l'antítesi del primer, la nit amb Kurt Weill d'Angela Denoke (veure programa).

Aquesta és una d'aquelles nits que dius "com és possible que tan poca gent gaudeixi d'aquesta meravella?". Els motius són diversos i un és un clàssic: la part del públic que assisteix al que li toca a l'abonament sense ni haver-se llegit que és el que va a veure, i el que espera és òpera, o, a tot estirar, un recital d'àries i, clar, es deceben. Uns quants van marxar a l'entreacte, deixant el teatre encara més buit. 

L'altre és la inexistent promoció de l'espectacle, que tenia molts atractius, i podia obrir el Liceu a molt més públic que l'estrictament operístic. Un recital basat en textos de Kurt Weill, diferenciant clarament en les dues parts la seva etapa berlinesa (el cabaret expressionista amb Bertol Bretch) i la comèdia musical de la seva època a USA, amb una intèrpret d'alt nivell i uns molts bons músics d'acompanyament. 

Angela Denoke ja va estrenar "Two lives to live" al 2011 al Festival de Salzburg, i ha rodat ja per molts escenaris europeus. És un espectacle sobri, amb Tal Balshai al piano i Nobert Nagel a saxofon, clarinet i flauta. El fil conductor del programa són els textos de la dona i musa de Weill, Lotte Lenya, llegits aquí per Maria Miró, que també va cantar algun fragment i que, per a mi no encaixava ni en estil, ni per elegància en la expressivitat, ni en la lectura ni en el cant asopranat, fora de lloc. I tampoc li calia sortir vestida de Carmen.

La Denoke ens va oferir unes interpretacions d'una contenció i una sobrietat extremes, però a la vegada d'una intensa i fina expressivitat. Va cantar amb amplificació, i era imprescindible fer-ho de la manera que cantava i per les dimensions del teatre. Altra cosa és que haguéssim estats, els que hi érem, millor al Foyer, seguts en taules i amb una copeta de cava.

A la primera part va aparèixer amb un smoking negre i a la segona amb un sobri vestit vermell, sempre elegantíssima, i va cantar, es va moure (no gaire, però), va interpretar i ens va fer gaudir molt i molt a una bona part del públic, absort en la seva presència magnètica. Si, allò es podia cantar més fort, amb més energia, amb un aire mes canalla o més de musical, pero ella va optar pel "menys és més", i va estilitzar i jazzificar les peces, fent-se-les seves, adaptant-les al seu timbre tan especial i oferint un espectacle d'alta qualitat. Balsàmic i captivador, una veritable joia.










4/26/2014

Concert Angela Gheorghiu - Saimir Pirgu, Liceu 25/04/14



26/04/2014

El d'ahir va ser un concert atípic, molt atípic. I de dos parts clarament diferenciades. La primera va ser el concert en si, la part prevista al programa, on Angela Gheorghiu, al meu parer, no va estar molt encertada en part del repertori escollit, sobretot el Lascia ch'io pianga i la Cançò de la lluna de Rusalka. Va estar força bé, en canvi, el duet de Romeo et Juliette, Va je t'ai pardonné, on els dos interprets ens van oferir el millor de la nit. L'albanés Saimir Pirgu va estar molt correcte i professional, donant el màxim de si mateix. Al director, Ramón Tebar, actual titular de la Palm Beach Symphony de Florida, i a la orquestra, sel's hi va evidenciar molt la falta d'assajos. A destacar els tres canvis de vestuari de la soprano romanesa, a quin més exhuberant.

Acabat el duet de O soave fanciulla, i el programa previst, va ser on va començar la també extensa segona part de la vetllada, que realment costa molt de descriure. Van ser vuit bisos, quatre intervencions d'ella, una d'ell i tres duets, ho teniu tot relacionat al final del post. L'ambient va esdevenir com si estiguessim a una festa campestre i tothom es divertís moltíssim amb el que ens oferia la anfitriona. Una bona part del públic va demostrar un gran entusiasme per la desinhibició y la generositat de la soprano, encantada de donar-ho tot, no tans sols vocalment, sino també gestualment, amb sinuosos i sensuals acompanyaments dels textos (mirades seductores, braços enlaire, malucs ondulants...). Pero no vull extendrem en les descripcions, podeu veure-ho vosaltres mateixos en els videos que ha pujat a Youtube la usuaria MrsTLeighton.
















Gran Teatre del Liceu, Barcelona 25 abril 2014
Angela Gheorghiu, Soprano
Saimir Pirgu, Tenor
Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu
Director Ramón Tebar

I part

Handel 
Rinaldo
Obertura 
Lascia ch'io pianga (Gheorghiu)

Massenet 
Pleurez mes yeux Le Cid (Gheorghiu)

Verdi 
Parigi o cara La Traviata (Gheorghiu-Pirgu)
Parmi veder le lagrime Rigoletto (Pirgu)

Donizetti 
L'elisir d'amore
Preludi 
Una furtiva lagrima (Pirgu)
Caro elisir (Gheorghiu-Pirgu)

II part
Gounod 
Roméo et Juliette
Obertura
Ah! lève-toi, soleil! (Pirgu)
Va, je t'ai pardonné (Gheorghiu-Pirgu)

Cilea 
È la solita storia L’arlesiana (Pirgu)

Dvořák
Aria de la lluna Rusalka (Gheorghiu)

Puccini 
Intermezzo Suor Angelica
Preludi III acte Edgar
O soave fanciulla Bohème (Gheorghiu-Pirgu)
BIS
O mio babbino caro  Gianni Schicchi - Puccini (Gheorghiu)
La mia letizia infondere  I Lombardi - Verdi 
 (Pirgu)
La spagnola  Di Chiara 
(Gheorghiu)
Anton Pann - Pana cand nu te iubeam (Gheorghiu)
Aseara ti-am luat basma (Gheorghiu)
Non ti scordar di me De Curtis (Gheorghiu-Pirgu)
Granada Lara 
(Gheorghiu-Pirgu)
Oh soave fanciulla La Bohème-Puccini 
(Gheorghiu-Pirgu)


4/12/2014

Assaig general de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej al Liceu



12/04/2014

La ciutat invisible de Kitej a Rússia ve a ser com el monstre del Llac Ness a Escòcia, una llegenda amb multitud de versions i un lloc físic on arriben turistes esperant veure el prodigi (ciutat o monstre), que de tant en tant pot emergir, entre boires, de les aigües. Si mireu aquest recull d'imatges reals del fotògraf suec Pieter ten Hoopen, curiosament s'hi pot trobar, al meu parer, un fil conductor entre la llegenda i la versió que Dmitri Tcherniakov n'ha fet per a la producció del Gran Teatre del Liceu:
http://pietertenhoopen.com/kitezh-the-invisible-town-russia/

La llegenda de la ciutat invisible de Kitej és una obra basada en cants popular i llegendes russes, impregnada de religiositat, misticisme, folklore i simbolisme, amb elements sobrenaturals i llocs comuns a la història dels pobles: la por a l'estranger, al bàrbar cruel, impietós i sanguinari que tot ho arrasa, en aquest cas els tàrtars. En front d'això, la puresa virginal i flower-poweresca de la donzella santa, verge i màrtir. Tcherniakov ho adapta amb força encert, convertit, entre d'altres, animalons del bosc en persones al primer acte, una visió post-apocalíptica en el segon-tercer, o una fel·lació obligada de la donzella a un dels seus captors que hauria portat a qualsevol santa católica comme il faut a la auto-immolació abans que al pecat. També el final té una important adaptació, que es totalment coherent amb la versió del director rus. No mireu el vídeo, si no voleu veure un spoiler d'aquest final.

Ahir va ser l'assaig general, amb una gran expectació. Aquesta obra de Rimsky-Kórsakov té una estreta relació amb el Liceu: va ser el primer teatre de fora de Rússia on es va estrenar, al 1926. Durant uns anys, va ser una producció que es reposava periòdicament i tenia gran predicament entre el públic. Curiosament, les cinc funcions programades pels dies 13, 16, 22, 26 i 30 d'abril no estan tan buides com potser es podria esperar, entre un 80 i un 95% d'ocupació. El que es segur es que trigarem molt de temps en tenir una producció ("herència" Matabosch) d'aquest nivell, qualitat i espectacularitat - a part, òbviament, de bellesa musical - al nostre escenari. 

A cada assaig, a l'inici, la veu en off ens avisa que els cantants poden no cantar plena veu, i, normalment, hi ha qui canta al 100% o qui es reserva una mica. Mai, fins ahir, havia vist algú que, directament, no cantés en bona part del seu rol. Tot el repartiment va estar molt bé, pero Svetlana Ignatovich va cantar potser un 20% del primer acte de la seva protagonista, Fevrònia. És cert que entre l'assaig i l'estrena, demà diumenge, tan sols hi han dos dies en lloc dels tres habituals, però el motiu devia ser més consistent, possiblement un refredat o altra afecció vocal. I no té substituta, aquest no es un paper que masses sopranos tinguin al repertori, per no dir poquíssimes. O sigui, que demà, entre les incerteses vocals de la protagonista i la protesta convocada pels treballadors del Liceu per les seves condicions laborals, pot ser una estrena una mica complicada. Menció especial per al director, Josep Pons, que va suar de valent per conduir la música quan Fevrònia no cantava el que li pertocava, i ho va fer amb molt d'encert, i al Cor, exquisit.

Resumint: que Kitej és un títul destacadíssim, potser el que més, de l'actual temporada, imprescindible de veure (i de repetir) per a qui realment gaudeixi amb les històries èpico-místiques, les melodies eslaves i les produccions espectaculars i, per descomptat, controvertides.
























Fotos:  no es poden utilitzar sense citar-ne l'origen

4/06/2014

Dmitri Tcherniakov ens explica La llegenda de la ciutat invisible de Kitej




6/04/2014 

El passat divendres, Amics del Liceu va oferir als seus socis una trobada amb Dmitri Tcherniakov, en ocasió de la propera estrena de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, en la que el director va explicar amb detall i en primera persona la seva particular visió d'alguns fragments de la posada en escena, seleccionats per ell mateix.

Aquesta producció de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej ha estat premiada als "Opera Awards 2013" com la millor posada en escena de l'any 2013. És una coproducció del Liceu, la Scala de Milà i Nederlanse Òpera d'Amsterdam, amb la intervenció de 277 intèrprets (coristes, músics, cantants i figurants). El títol de l'òpera té els seus orígens en una llegenda russa sobre la ciutat desapareguda d'Kitej. D'aquesta llegenda, que va evolucionar en el transcurs dels segles, Rimski-Kórsakov i el llibretista Belski van fer una fusió on els elements realistes, fantàstics i místics estan molt presents.

Tcherniakov, nascut a Moscou al 1970, és un dels directors actuals de més prestigi i reconeixement, indefectiblement lligat a les polèmiques que les seves produccions provoquen als sectors operístics més retrògrads. Com tot creador, pot encertar (segons el gust de cadascú) més o menys en les diferents produccions, però no se li pot negar qualitat i vàlua. A mi em va semblar sensacional la seva Núvia del Tzar (Die Zarenbraut) que vaig veure a Berlín aquest febrer i, en canvi, no em va convèncer al cinema La Traviata de La Scala, al desembre de 2013.

Sigui com sigui, és una llàstima i un símptoma preocupant, que una trobada amb algú d'aquest nivell i amb aquest interès, convoqués a unes 30-35 persones. Els que hi vam ser, però, ho vam gaudir, i molt. És difícil transmetre quan hi ha una intèrpret pel mig, però Tcherniakov ens va dedicar als presents tota la seva energia i el seu entusiasme i també sentit de l'humor. Li brillaven els ulls mentre anava desgranant frase a frase, es traspuava la passió que sent per la seva feina i va ser molt d'agraïr el respecte i la voluntat de comunicar al públic, fóssim 30 o 3000.




Al vídeo teniu només una part de la seva intervenció, que va durar aproximadament una hora. En destaco quan va explicar que Joan Matabosch el va anar a buscar a Amsterdam, on es representava l'obra i li va explicar el gran èxit que havia tingut aquest títol al Liceu, el primer teatre no rus on es va estrenar Kitej, cap als anys 20-30, on era habitual a les programacions (tot i que ara ja feia 44 anys que no es programava al nostre teatre). Ell va dir que es pensava que fora de Russia era totalment desconegut i es va sorprendre molt. Va destacar especialment  l'entesa immediata que va tenir amb Matabosch, i no me'n vaig poder estar de pensar si el seu substitut com a director artístic (Ivan van Kalmthout, Lluís Pasqual o Xavier Albertí, finalment?) també tindrà aquesta visió amplia i vanguardista, i si, en cas que la tingui, la podrà dur a terme. També va comentar que Kitej es programarà al MET de New York al 2019.

Si ja tenia ganes de veure aquesta ópera de Rimski-Kórsakov, la trobada amb Tcherniakov i les escenes que ens va oferir les han fet clarament augmentar, espero poder asistir, d'entrada, a l'assaig d'aquest proper divendres. A destacar també que podrem gaudir de dues retransmissions de l'òpera en directe:
Catalunya Música, 16 abr 2014 a les 20h
Radio Clasica, de RNE, 22 abr 2014 a les 20h

Més informació:
La llegenda de la ciutat invisible de Kitej http://www.amicsliceu.com/Kitej




Fotos: Nederlanse Opera ©Monika Rittershaus  








3/29/2014

Jonas Kaufmann canta Winterreise al Liceu: el lied com a succedani



29/03/2014

Jonas Kaufmann s'ha convertit, no hi ha dubte, en un fenomen al món de l'òpera. No un fenomem de marketing, com ahir em puntualitzava encertadament un amic a les escales del Liceu, però si un fenomen mediàtic. Té molts elements per a ser-ho. És jove, alt, guapot, té un timbre molt peculiar i personal, destaca en el panorama actual de tenors i jo diria que, sense cap dubte, està entre els cinc millors d'avui en dia, encara hi ha qui diu que entre els tres, o fins i tot el primer. No ho discuteixo pas, va a gustos. 

Si fa quatre anys va haver de cancel·lar un recital al Liceu per manca d'assistència ("refredat", of course), ara se n'haguessin omplert dos de Liceus, o potser fins i tot més. Per al cicle de lieder Winterreise, ahir, l'expectació era molt elevada, i mentre alguns volien anar a veure'l per primera vegada en directe per a poder opinar, altres ja tenien el recital i el tenor ultra-qualificats i santificats abans d'escoltar-lo i uns altres estaven més preocupats per si el "populatxo" aplaudia on no tocava o (sacrilegi amb excomunicació automàtica) demanava a crits un bis del Werther. 

Ahir l'inici va ser una mica decebedor, al Gute Nacht, la veu no corria, estava ofegada. Ell semblava insegur, no mirava al públic. Res que no passi altres vegades, després, poc a poc, Kaufmann va anar remuntant, en seguretat, expressivitat i projecció, i va tenir moments de gran bellesa, quan el lied li ho permetia, no totes les cançons em van semblar igual d'interessants musicalment. No crec que fos el millor dia del tenor, hi havia moments que els greus estaven una mica escanyats, però unes poques deficiències tècniques no poden amagar que Jonas estava com peix a l'aigua cantant en el seu idioma, i ens fa oferir una corprenedora interpretació, molt sòbria, d'un intimisme cap endins. Va ser un recital molt disfrutable, i la majoria del públic ho va reconèixer amb escreix. Cal esmentar la total compenetració amb l'eficaç pianista, Helmut Deutsch, que havia estat el seu mestre al Münchner Hochschule für Musik und Theater.

Descartant que el públic hagi descobert, de sobte, les meravelles del lied, hem de ser sincers i admetre que el que, si no la majoria, almenys una part molt nombrosa dels assistents haguessin desitjat, era una altra cosa. Jo vaig sentir molts, però molts, comentaris als passadissos..."si, bé, però tant de bó ens hagués cantat àries d'òpera"..."si, esplèndit, però qui sap quan el sentirem a una òpera"..."ai, em sembla que trigarem en tornar-lo a veure per aquí"... El lied pot ser (és!) fantàstic, pero en petit format. Als cantants els hi va molt bé, sobretot si han tret disc recentment, fer gires de lied, però, repeteixo, la majoria del públic hi va com un succedani, per escoltar-lo a ell, no pas perquè, dissortadament, els interessi especialment el génere.


















Programa 
Franz Schubert: Winterreise (Viatge d’hivern)
Jonas Kaufmann, TENOR 
Helmut Deutsch, PIANO

1. Gute Nacht
2. Die Wetterfahne
3. Gefror'ne Tränen
4. Erstarrung
5. Der Lindenbaum
6. Wasserflut
7. Auf dem Flusse
8. Rückblick
9. Irrlicht
10. Rast
11. Frühlingstraum
12. Einsamkeit
13. Die Post
14. Der greise Kopf
15. Die Krähe
16. Letzte Hoffnung
17. Im Dorfe
18. Der stürmische Morgen
19. Täuschung
20. Der Wegweiser
21. Das Wirtshaus
22. Mut
23. Die Nebensonnen
24. Der Leiermann

3/27/2014

Presentació Temporada 2014-15 Liceu, o com comunicar (o no)


27/03/2014

Amb un retard de 15 minuts, que el president del (Patronat de la Fundació del) Liceu, Joaquim Molins, s'ha atribuït, excusant-se per una trucada rebuda a última hora, aquesta tarda s'ha fet, al Foyer del Liceu, la presentació, per a les entitats vinculades al teatre, de la nova temporada 2014-2015, per part del seu Director general, Roger Guasch i el director artístic provisional, Ivan van Kalmthout.

L'any passat jo no hi vaig assistir, pero recordo altres anys on un vibrant Joan Matabosch ens explicava de manera entusiasta les meravelles de la programació, amb detalls i anécdotes, fent-nos venir ganes de no deixar-ne ni una sense veure, al costat del "muermo" d'en Joan Francesc Marco. Tots dos asseguts a una taula, enfront del públic.

Ara això ja no es porta. A l'estil de les presentacions avui en boga a les escoles de comunicació i negocis, on ensenyen que estar assegut disminueix la capacitat de connexió amb el públic, avui no hi havia taula.

Han hagut de fer aixecar a tres persones del públic que ja havien agafat lloc a primera fila (lleig, no?), per a reservar els seients per als senyors Molins, Guasch i van Kalmthout. Després d'una breu intervenció del President, el director artístic provisional ha agafat la paraula i ha començat a llegir els folis que portava redactats, acompanyat per projeccions de vídeo. L'holandès van Kalmthout va ser durant deu anys, de 2000 a 2010, adjunt a Joan Matabosch en la direcció artística del Liceu, i parla català bastant fluidament si no llegeix, però la lectura s'ha convertit en un autèntic despropòsit, perque ell feia un esforç considerable i realment, pel ritme de lectura i els entrebancs, ni l'audiència l'entenia gaire ni molt menys conectava amb el contingut. Agraint al director provisional la voluntat de fer ell, perquè li pertoca, la presentació, i fer-la en la nostra llengua...la fluïdesa comunicativa i la capacitat d'empatitzar i despertar interès pel que deia han brillat per la seva absència.

Després han vingut les intervencions del públic, començant per una al·lucinat intervenció d'una senyora que després s'ha identificat com a voluntària (de visites, afortunadament no representant del col.lectiu) que ha lloat desaforadament "l'extraordinari nivell de la propera temporada i ho taquilleres que son les funcions", en una llarga intervenció que després ha repetit (amb un altre "guió", pero igual de pilota) al final de l'acte. Si precisament per algo es caracteritza la propera temporada, és per una considerable baixada del nivell, sobretot de cantants de primera fila, sobre les temporades anteriors. És cert que potser, per temes econòmics, no hi hagi més remei que aceptar que sigui així, pero el que no podem fer és negar-ho i dir el contrari.

La resta d'intervencions han estat variades i molt menys protagonístiques: comentaris sobre els torns,  els cantants, els títuls, suggeriments sobre com obrir el Liceu a nous públics, peticions de "pa nuestro turno lo mejó" dels notes del torn T....bé, com cada any.

El senyor Guasch no se'n ha pogut estar, i després de dir que a ell de fet no li corresponia parlar a l'acte, ha agafat amb desinvoltura de showman la paraula per intervenir varies vegades, sempre amb extrema habilitat dialèctica, utilitzant un llenguatje, tant verbal com corporal, empàtic i complice. Se la sap llarga, el senyor Guasch, i no ho dic pejorativament. També ha demostrat un bon nivell de coneixement de la realitat operística, després de haver rebut molts retrets al seu nomenament, sobre si sabia de mútues pero no d'òpera. Es habil, té talant negociador, es prepara, cau bé, transmet seguretat sense prepotència i intenta engrescar, tot avisant de que el futur és difícil. Tant de bo l'habilitat que ha mostrat davant de l'auditori sigui la mateixa per a dur endavant la complicada tasca que li pertoca.

Aquesta mateixa tarda, s'ha fet públic que la direcció Liceu ha plantejat als representants dels treballadors una rebaixa dels costos laborals del 22%, sense que hagi transcendit si es parla de la massa salarial o dels sous. 


Joaquim Molins

Ivan van Kalmthout

Roger Guasch

3/25/2014

Nina Stemme, Recital Liceu 24/03/14



25/03/2014

Ahir vespre va tenir lloc al Liceu un recital d'una de les mes esplendoroses sopranos de l'actualitat, la sueca Nina Stemme, caracteritzada per un cant de gran refinament i expresivitat. Una de les millors Isolda i Brünnhilde de la seva generació, amb un alt prestigi a tots els teatres del mon, és un privilegi comptar amb ella al Liceu, després del maravellós record que va deixa amb Jenufa (2004-05) i Salomé (2008-09).

El recital, amb Matti Hirvonen al piano, va ser de una bellesa i precisió notories, la Stemme troba sempre el punt just de intensitat i el control de la veu i la musicalitat son exquisites. Va ser el públic del Liceu el que no va estar a l'alçada, amb una assistència molt minsa per la qualitat de la intèrpret, diria que no arribava ni molt menys al 2/3 de l'aforament. I també va fallar la direcció, al no haber promocionat una mica més el recital, del que no es podia veure el cartell a la façana del Liceu, ocupat, això si, pel tenor "que les encandila" del moment, amb el (merescut, per altra banda) cartell de "Entrades exhaurides". O sigui, cartell del qui ja ha venut totes les entrades i absència del que en quedava per vendre. S'enten? Jo no, al menys.

Crec que on va més disfrutar la majoria del públic va ser en la segona part del concert i, molt especialment, en la part final, amb composicions de Kurt Weill. Ens va oferir dos bisos, i en podeu veure una mostra de aquesta part final als videos següents.





 




Programa

Robert Schumann:
Sechs Gedichte und Requiem, Op. 90
Lied eines Schmiedes
Meine Rose
Kommen und Scheiden
Die Sennin
Einsamkeit
Der schwere Abend
Requiem
Gustav Mahler:
Liebst du um Schönheit
Wo die schönen Trompeten blasen
Blicke mir nicht in die Lieder
Das irdische Leben
Ich bin der Welt abhanden gekommen
Richard Wagner:
Fünf Lieder nach Gedichten von Mathilde Wesendonck
Der Engel
Stehe Still!
Im Treibhaus
Schmerzen
Träume
Kurt Weill:        
Nannas Lied
Je ne t´aime pas
Youkali
Surabaya Johnny

 1r bis
       Meine Liebe ist Grün (Brahms)
 2n bis        
 My ship (Lady in the dark, música Kurt Weill, lletra Ira Gershwin)