9/03/2014

Tracklist "Encanto del mar-Mediterranean songs" Plácido Domingo

3/09/14

Ja fa uns dies que tenim noticia de la sortida de un nou àlbum de Plácido Domingo, amb el nom de "Encanto del Mar - Mediterranean songs".

Pero no ha estat fins avui quan hem pogut saber quines cançons en formaran part, quan s'ha publicat la Tracklist a Itunes. També hem pogut saber que el cantant tancarà el Itunes Festival de Londres, amb un concert de les cançons del disc, el proper 30 de setembre, a The Roundhouse de Candem. Com una de les característiques d'aquest Festival es que es graven les seves actuacions en directe i s'emeten per Itunes, això vol dir que podrem sentir, en una gravació en directe, un avançament del nou disc, abans del seu llançament oficial el 6 d'octubre. 

Aquí podeu veure el títul, l'autor i una altra versió de la cançò.

Mediterráneo - Joan Manuel Serrat    http://youtu.be/_w2WOHs9wG4
Estate - Bruno Martino  http://youtu.be/FvBSSvf60ks
En Méditerranée - Georges Moustaki  http://youtu.be/to1KyJ-5EHM
Aranjuez- Joaquin Rodrigo   http://youtu.be/w7zGsojS_R8
Anghjulina - Maxime Merlandi http://youtu.be/VOi0T1GZF5s
Torna a Surriento - Ernesto de Curtis  http://youtu.be/RW9WGF__rCA
Non potho reposare - Giuseppe Rachel  http://youtu.be/lVgflKuQVwg
Lamma bada - Tradicional   http://youtu.be/CWRambAQfAA
Adio kerida  - Tradicional  http://youtu.be/Sxv6FWhQhmQ
To yasemi  - Tradicional  http://youtu.be/uMue4FfYTuA
Reginella - Gaetano Lama  http://youtu.be/PkZW2cjRUCY
Layla, layla - Mordechai Zehira  http://youtu.be/i3wRU8SDavI
El cant dels ocells  - Tradicional  http://youtu.be/wRsUMqZgvcA
Del cabello más sutil - Fernando Obradors  http://youtu.be/hrr5MNm4Gvw
Plaisir d'amour - Jean Paul Martini  http://youtu.be/YkvjWlqrcU8

Als avanços que em pogut escoltar al trailer, Domingo ha optat per una interpretació susurrant i seductora a mitja veu, veurem com adapta la resta de cançons a la seva vocalitat actual. A destacar que la tria es cultural i idiomàticament prou diversa, i esperem amb especial atenció la seva interpretació en català de El cant dels ocells.


6/07/2014

NO TENORS ALLOWED Thomas Hampson, Luca Pisaroni - Théâtre du Châtelet 5/06/14


7/06/2014

Paris accueillait en cette soirée quasi estivale deux grands artistes qui ont démontré, sans contestation possible, qu'effectivement ils se suffisent à eux-mêmes.
Une belle surprise que la distribution gratuite de beaux programmes fort détaillés incluant les textes- (et leur traduction française-)  de chaque aria et duo, ainsi que les légères modifications à ce qui était initialement prévu.
Même si la salle était un peu clairsemée, le public, assez tiède dans les premières minutes, s'est vite réchauffé grâce à une articulation du concert mettant en scène habilement, l'un puis l'autre, sans temps mort et avec beaucoup d'humour, dans les extraits des "Nozze di Figaro" et de "Don Giovanni" : 
 Luca vif et drôle dans l'air du Catalogue créant une sorte de dialogue avec les spectateurs; Thomas d'une séduction diaboliquement efficace pour "Deh, vieni alla finestra".

Pour passer de Mozart à Massenet, Gounod et Verdi, évidemment il faut un autre ton, et seuls de très grands artistes peuvent y parvenir avec autant d'aisance et de panache.
Une parfaite réussite pour Thomas dont l'interprétation toute en retenue et expressivité de "Vision fugitive" est un modèle du genre.
Par contre, j'avoue ne pas avoir été sensible au Méphistophélès de Luca et sa Sérénade m'a semblé manquer de relief.
Cette première partie fut conclue par le très beau duo de Don Carlo "Restate" où la rencontre des deux voix fut un moment absolument magique, d'une rare intensité dramatique.

En seconde partie, Luca brilla tout particulièrement dans les deux airs de Rossini, extraits du "Siège de Corinthe" et de "Semiramide", même si, parfois, les notes aiguës m'ont un peu gênée.
Thomas retrouva  successivement "Hamlet" avec ironie et violence, puis un "Macbeth" bouleversant , deux de ses grands rôles et, malgré quelques sons un peu détimbrés, il sut convaincre le public par l'élégance de son phrasé et  son investissement extrême.
En conclusion, le célèbre duo des" Puritains" fit exploser la salle d'enthousiasme et personne ne se leva pour partir, tant les bis étaient espérés...

Luca s'exprima chaleureusement dans un français parfait et se transforma en crooner pour un délicieux "Night and Day" auquel succéda Thomas qui affirma, avec une touchante émotion,son bonheur de retrouver Paris et la salle du Châtelet qu'il aime particulièrement pour y avoir chanté la version française de Don Carlos en 1996 et  Arabella en 2002 . Il offrit "Begin the Beguine" où il déploya un charme irrésistible.

Après une standing ovation prolongée, ils offrirent en prime de ce superbe concert particulièrement éclectique, accompagné par le remarquable pianiste  Christian Koch, le célèbre duo de" Don Pasquale" où ils incarnèrent leur rôle avec une fantaisie désopilante et une sympathique virtuosité, pour la plus grande satisfaction de tous. 
Plus qu'un concert de deux grands interprètes, j'ai adoré ce climat très particulier engendré par l'affection admirative qui unit ces deux hommes et leur naturelle complicité.
A la sortie des artistes, ils étaient attendus par de nombreux admirateurs et répondirent, en français (aussi), aux demandes de dédicaces, photos etc... avec patience, humour et une extrême gentillesse, le tout dans une sorte d'euphorie générée, sans nul doute, par cette soirée couronnée de succès.. Qu'ils en soient remerciés !!

Catherine
P.S. Si je devais émettre un souhait : un concert autour des mélodies de Cole Porter serait une excellente idée....


foto: U-live.com


Une soirée exceptionnelle, même sans ténor !!!!!

Thomas Hampson qui approche de la soixantaine, est toujours un homme d'une grande prestance, beau très élégant, avec une formidable présence sur scène, la voix encore très belle.

Quant à Luca Pisaroni, un charme indéniable , beaucoup d'expressivité, très bon acteur, et une voix de baryton basse qui m'enchante.

Le programme avait été quelque peu modifié, mais restait très riche et intéressant.

La parfaite entente et la grande complicité qui unit Thomas et Luca était un véritable atout pour cette soirée.
Luca nous a interprété l'air du catalogue avec son téléphone portable, comme l'avait fait Bryn, un succès assuré !!!

Une performance à saluer : Luca Pisaroni a chanté le rôle de Filipo de Don Carlo, pour la première fois, tandis que Thomas Hampson chantait Rodrigo.

Bien que l'excellent pianiste Christian Koch, ait fait des merveilles,  le soutien de l'orchestre pour  un chanteur dans ce répertoire, aide considérablement.

La soirée s'est terminée en apothéose avec les 3 bis, un régal de drôlerie et de virtuosité avec le duo de Don Pascuale, et deux bis en anglais, un air de Cole Porter pour Thomas, et  Night and day  pour Luca, un style jazzy qui leur va très bien à tous les deux.

Une standing ovation bien méritée a clos la soirée, que l'on aurait bien aimé encore prolonger.

Beaucoup de monde à la sortie des artistes pour remercier et saluer  ces deux grands artistes, qui se sont montrés ravis de leur succès, et ont donné autographes, et posé pour les photos avec un réel plaisir.

Danièle








foto: Twitter @thomashampson

foto: Catherine

foto: Catherine

foto: Catherine

5/25/2014

Concert Jordi Savall "Guerra i Pau (Un segle de batalles i de celebracions de la Pau)" Liceu 24/05/14


25/06/2014

Jordi Savall va estrenar ahir nit al Liceu el seu projecte Guerra i Pau (Un segle de batalles i de celebracions de la Pau), un concert inclòs en els actes del Tricentenari del 1714 que constitueix un repàs pels conflictes bèl·lics de l'Europa dels segles XVII i XVIII a través de les seves músiques. El mestre Savall recorre a la música culta i tradicional d'aquells segles per recordar fets com la Guerra dels Segadors, el Tractat d'Utrech, l'11 de setembre de 1714 o la Pau d'Aquisgrà. També fa especial referència a la història de Catalunya, i concretament al 1714, els seus precedents i les seves conseqüències.

Jordi Savall ha comentat que la música permet reviure de forma excepcional la història de la humanitat:
 "És a través de la música que sentim les emocions i per això és probablement l'única art que ens permet viatjar en el temps i de manera tan immediata. El propòsit del concert és cantar les cançons que es cantaven en aquells moments i fer-les amb tota l'emoció que es vivia aleshores. És una possibilitat que sentim unes coses que mai havíem pogut imaginar i que ens transportaran espiritualment cap aquests 300 anys passats". 

El projecte Guerra i Pau ubica la música barroca en el seu temps, i en el context polític i social que la va propiciar. Les músiques seleccionades han protagonitzat tant moments d'enfrontament bèl·lic com treves i paus en la història europea dels segles XVIi i XVIII, per evidenciar com al llarg dels segles el continent europeu ha viscut immers en una "cultura de guerra" per intentar resoldre les seves diferències. Després del Liceu, Guerra i Pau es podrà veure a Halle, Edimburg, París, Brussel·les i Lodz i també s'editarà un llibre-disc traduït a 7 llengües, que es distribuirà a 45 països.

Amb presència d'un grapat de les màximes autoritats del país (el President Mas, Nuria De Gispert, Ferran Mascarell i Andreu Mas Colell), i també de Miquel Calçada, el comissari del Tricentenari, ahir es va congregar al Liceu un públic molt més heterodox del habitual. Es tradicional l'"al·lèrgia" al Barroc d'una part dels assidus operístics del Liceu, donant per descomptat que si ets wagnerià o verista o belcantista, ho ets al 100%, i no pots "sucumbir" a d'altres estils.


la llotja central de les autoritats

El concert es va dividir en dues parts. La primera va abordar el període comprès entre la Guerra dels Segadors (1640), amb un preludi sobre la Guerra dels Trenta Anys, i el Tractat d'Utrech (1713). La segona part s'inicià amb la batalla de capitulació de Barcelona (1714) i culmina amb la Pau d'Aquisgrà (1748), que posà fi a la Guerra de Successió d'Àustria, passant pel Decret de Nova Planta (1716), o el Tractat de Pau de Viena (1725). Per posar en context les peces musicals, l'espectacle va comptar amb una sèrie de recitats de textos de l'època que aniran a càrrec de Manuel Forcano. Jordi Savall, a més de la seva especialitat, la viola de Gamba, va dirigir La Capella Reial de Catalunya i Le Concerts des Nations.

A mi em van interessar especialment, per insòlits, l'anònim tradicional -de molt reivindicativa i actual lletra-Catalunya en altre temps, ella sola's governava i els fragments de Il più caro nome, la ópera  d'Antonio Caldara estrenada a la Llotja de Mar de Barcelona el 2 d'agost de 1708, composta especialment per a les noces de l'arxiduc Carles d'Àustria i Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, que es considera la primera representació operística de Catalunya i la primera d'una òpera italiana a la Península Ibèrica. En aquell moment, l'arxiduc residia amb la seva cort a Barcelona, en plena guerra de successió a la corona d'Espanya.  

Després del programa, hi van haver dos bisos: una composició anomenada Pacem, i  Catalunya en altre temps ella sola es governava, ja inclosa al programa.




Em va agradar tornar a veure en escena, com a integrants de La Capella Reial de Catalunya, al baríton Josep Ramón Olivé (encara que al programa deia "baix"), que m'havia deixat molt bon record de la seva intervenció al Cicle  LIFEVictoria 2013 i a l'excel·lent contra-tenor Pascal Bertin, a qui recordava, al costat de Rolando Villazón, del entusiàstic concert Monteverdi d'Emmanuelle Haïm, al TCE de Paris, el passat febrer.


Joan Ramón Olivé i Pascal Bertin

En conjunt va ser un espectacle molt reeixit, coherent i interessantíssim, que ensamblava perfectament diferents focus d'interès. Com resumia molt bé un tweet de l'Albert Galcerán: "Extraordinària comunió de música, història i reivindicació".








Programa

I PART
De la Guerra dels Segadors (1640) al Tractat d'Utrecht (1713)

PRELUDI
Anònim (Mss. Philidor) Pavane pour la petite guerre (instrumental)
Samuel Scheidt (1587-1653) Galliard Battaglia A 5 Voc. Cantus XXI (instrumental)

I
Tradicional (Cançó patriòtica) / J. Savall Catalunya, comtat gran (Els Segadors)
Guillaume Dumanoir (1615-1697) Intrada - Gavotte – Sarabande (instrumental)

II
Anònim (Romanç) Ja és temps de recollir
Anònim Philippus Rex Hispaniæ (Fanfara instrumental i cantada) 
Jean-Baptiste Lully (1632-1687) Rondeau de la Gloire – Menuet (instrumental)
John Blow (1615-1697) Praise the Lord, O my soul 

III
Jean-Baptiste Lully, Marche des Combattants (instrumental) 
Anònim / J. Savall (Cançó patriòtica) Cant dels Aucells quant arribaren los Vaixells  

IV
Antonio Caldara (1670-1736) Il più bel nome: Sinfonia - Aria: Cari Elisi, stanze amate & Cor
Georg Muffat (1653-1707) Florilegium II, Chaconne de la Suite IV Impatientia (instrumental)
Georg Friedrich Händel (1685-1759) Glory be to the Father – As it was in the beginning


II PART
De la Batalla i la Capitulació de Barcelona (1714) a la Pau d’Aquisgrà (1748)

V
Joan Cabanilles (1644-1712), Batalla Imperial (instrumental)
Heinrich Ignaz Franz Biber (1644-1704) Lamento (instrumental)
Anònim tradicional (plany patriòtic) Catalunya en altre temps, ella sola’s governava

VI
Marc-Antoine Charpentier (1643-1704) Te Deum: Prélude – Te Deum laudamus – Te aeternum Patrem
Vassili Titov (1650-1715) Beznyeevéstnaia Dévo (O Virgo)

VII
Georg Friedrich Händel, Reials Focs d'artifici


5/07/2014

El programa del Concert d'Anna Netrebko (i Riccardo Massi) al Palau (21/05/14)


7/05/2014

Hi ha molta expectació entre el públic operístic de la ciutat per al proper concert que el día 21 de maig oferirà la estel·lar soprano Anna Netrebko, al Palau de la Música de Barcelona.

Quan fa 11 mesos es van posar les entrades a la venda, es van esgotar rapidíssimament. A part del seu renom internacional, i de que és l'actual soprano-estrella del MET (té pis, millor dit, molt luxós apartament, amb vistes al Hudson, a New York), aquí en tenim un gratíssim record per la Iolanta que ens fa oferir al seu debut al Liceu (10 i 13 gener 2013), en versió concert, on, tot i que aquells dies tenia algun problema de salut, va fer una actuació de les que fan història i afició.

El concert de Barcelona s'emmarca dintre d'una mini-gira on també visitará Kazan - Rússia (12 de maig), Lucerna - Suïssa (18 de maig) i el Théâtre des Champs Elysées de Paris, el 24 de maig. Tots ells dirigits per Marco Armiliato, amb les orquestres locals.

És precisament el teatre francès l'ùnic que ha publicat el programa, suposem que no diferirà molt (o gens) d'un a l'altre, per tant el de Barcelona podria ser perfectament aquest.

A destacar que fa poc temps ha aparegut a la web del Palau un nou nom per aquest concert: el del tenor Riccardo Massi, que vam poder veure (més que sentir) fa poc a l'assaig general de la Tosca del Liceu... i prou, perquè va haver de cancel·lar les següents funcions per malaltia. Esperem que sigui només el complement necessari per als duets, més que res perquè les entrades és van comprar pel que s'anunciava: un concert exclusivament d'Anna Netrebko.

Airs et duos d’opéra d’opéras

Bellini  Norma Sinfonia
Verdi  «Tacea la notte placida... Di Tale amor che dirsi» air extrait de Il Trovatore,
Sinfonia, Luisa Miller
«La luce langue», air extrait de Macbeth
Prélude I Masnadieri
«Gia nella notte densa», duo extrait d’Otello
Puccini  «In quelle trine morbide», air extrait de Manon Lescaut
Giordano  «La mama morta», air extrait de Andrea Chénier 
Leoncavallo  Intermezzo I Pagliacci
Boito  «L’altra notte in fondo al mare», air extrait de Mefistofele
Catalini  «Ebben, Ne andro lontana», air extrait de La Wally
Puccini  Intermezzo et  «oh, sàro la piu bella... Tu, tu, amore tu»,  duo extrait de Manon Lescaut





foto inicial: Robert Grabner

4/30/2014

Angela Denoke canta Kurt Weill - Recital Liceu 29/04/14



30/04/2014 

Després del controvertit concert fa pocs dies d'una altra Angela, la Gheorghiu, ahir vespre vam gaudir al Liceu d'un recital a l'antítesi del primer, la nit amb Kurt Weill d'Angela Denoke (veure programa).

Aquesta és una d'aquelles nits que dius "com és possible que tan poca gent gaudeixi d'aquesta meravella?". Els motius són diversos i un és un clàssic: la part del públic que assisteix al que li toca a l'abonament sense ni haver-se llegit que és el que va a veure, i el que espera és òpera, o, a tot estirar, un recital d'àries i, clar, es deceben. Uns quants van marxar a l'entreacte, deixant el teatre encara més buit. 

L'altre és la inexistent promoció de l'espectacle, que tenia molts atractius, i podia obrir el Liceu a molt més públic que l'estrictament operístic. Un recital basat en textos de Kurt Weill, diferenciant clarament en les dues parts la seva etapa berlinesa (el cabaret expressionista amb Bertol Bretch) i la comèdia musical de la seva època a USA, amb una intèrpret d'alt nivell i uns molts bons músics d'acompanyament. 

Angela Denoke ja va estrenar "Two lives to live" al 2011 al Festival de Salzburg, i ha rodat ja per molts escenaris europeus. És un espectacle sobri, amb Tal Balshai al piano i Nobert Nagel a saxofon, clarinet i flauta. El fil conductor del programa són els textos de la dona i musa de Weill, Lotte Lenya, llegits aquí per Maria Miró, que també va cantar algun fragment i que, per a mi no encaixava ni en estil, ni per elegància en la expressivitat, ni en la lectura ni en el cant asopranat, fora de lloc. I tampoc li calia sortir vestida de Carmen.

La Denoke ens va oferir unes interpretacions d'una contenció i una sobrietat extremes, però a la vegada d'una intensa i fina expressivitat. Va cantar amb amplificació, i era imprescindible fer-ho de la manera que cantava i per les dimensions del teatre. Altra cosa és que haguéssim estats, els que hi érem, millor al Foyer, seguts en taules i amb una copeta de cava.

A la primera part va aparèixer amb un smoking negre i a la segona amb un sobri vestit vermell, sempre elegantíssima, i va cantar, es va moure (no gaire, però), va interpretar i ens va fer gaudir molt i molt a una bona part del públic, absort en la seva presència magnètica. Si, allò es podia cantar més fort, amb més energia, amb un aire mes canalla o més de musical, pero ella va optar pel "menys és més", i va estilitzar i jazzificar les peces, fent-se-les seves, adaptant-les al seu timbre tan especial i oferint un espectacle d'alta qualitat. Balsàmic i captivador, una veritable joia.










4/26/2014

Concert Angela Gheorghiu - Saimir Pirgu, Liceu 25/04/14



26/04/2014

El d'ahir va ser un concert atípic, molt atípic. I de dos parts clarament diferenciades. La primera va ser el concert en si, la part prevista al programa, on Angela Gheorghiu, al meu parer, no va estar molt encertada en part del repertori escollit, sobretot el Lascia ch'io pianga i la Cançò de la lluna de Rusalka. Va estar força bé, en canvi, el duet de Romeo et Juliette, Va je t'ai pardonné, on els dos interprets ens van oferir el millor de la nit. L'albanés Saimir Pirgu va estar molt correcte i professional, donant el màxim de si mateix. Al director, Ramón Tebar, actual titular de la Palm Beach Symphony de Florida, i a la orquestra, sel's hi va evidenciar molt la falta d'assajos. A destacar els tres canvis de vestuari de la soprano romanesa, a quin més exhuberant.

Acabat el duet de O soave fanciulla, i el programa previst, va ser on va començar la també extensa segona part de la vetllada, que realment costa molt de descriure. Van ser vuit bisos, quatre intervencions d'ella, una d'ell i tres duets, ho teniu tot relacionat al final del post. L'ambient va esdevenir com si estiguessim a una festa campestre i tothom es divertís moltíssim amb el que ens oferia la anfitriona. Una bona part del públic va demostrar un gran entusiasme per la desinhibició y la generositat de la soprano, encantada de donar-ho tot, no tans sols vocalment, sino també gestualment, amb sinuosos i sensuals acompanyaments dels textos (mirades seductores, braços enlaire, malucs ondulants...). Pero no vull extendrem en les descripcions, podeu veure-ho vosaltres mateixos en els videos que ha pujat a Youtube la usuaria MrsTLeighton.
















Gran Teatre del Liceu, Barcelona 25 abril 2014
Angela Gheorghiu, Soprano
Saimir Pirgu, Tenor
Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu
Director Ramón Tebar

I part

Handel 
Rinaldo
Obertura 
Lascia ch'io pianga (Gheorghiu)

Massenet 
Pleurez mes yeux Le Cid (Gheorghiu)

Verdi 
Parigi o cara La Traviata (Gheorghiu-Pirgu)
Parmi veder le lagrime Rigoletto (Pirgu)

Donizetti 
L'elisir d'amore
Preludi 
Una furtiva lagrima (Pirgu)
Caro elisir (Gheorghiu-Pirgu)

II part
Gounod 
Roméo et Juliette
Obertura
Ah! lève-toi, soleil! (Pirgu)
Va, je t'ai pardonné (Gheorghiu-Pirgu)

Cilea 
È la solita storia L’arlesiana (Pirgu)

Dvořák
Aria de la lluna Rusalka (Gheorghiu)

Puccini 
Intermezzo Suor Angelica
Preludi III acte Edgar
O soave fanciulla Bohème (Gheorghiu-Pirgu)
BIS
O mio babbino caro  Gianni Schicchi - Puccini (Gheorghiu)
La mia letizia infondere  I Lombardi - Verdi 
 (Pirgu)
La spagnola  Di Chiara 
(Gheorghiu)
Anton Pann - Pana cand nu te iubeam (Gheorghiu)
Aseara ti-am luat basma (Gheorghiu)
Non ti scordar di me De Curtis (Gheorghiu-Pirgu)
Granada Lara 
(Gheorghiu-Pirgu)
Oh soave fanciulla La Bohème-Puccini 
(Gheorghiu-Pirgu)


4/12/2014

Assaig general de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej al Liceu



12/04/2014

La ciutat invisible de Kitej a Rússia ve a ser com el monstre del Llac Ness a Escòcia, una llegenda amb multitud de versions i un lloc físic on arriben turistes esperant veure el prodigi (ciutat o monstre), que de tant en tant pot emergir, entre boires, de les aigües. Si mireu aquest recull d'imatges reals del fotògraf suec Pieter ten Hoopen, curiosament s'hi pot trobar, al meu parer, un fil conductor entre la llegenda i la versió que Dmitri Tcherniakov n'ha fet per a la producció del Gran Teatre del Liceu:
http://pietertenhoopen.com/kitezh-the-invisible-town-russia/

La llegenda de la ciutat invisible de Kitej és una obra basada en cants popular i llegendes russes, impregnada de religiositat, misticisme, folklore i simbolisme, amb elements sobrenaturals i llocs comuns a la història dels pobles: la por a l'estranger, al bàrbar cruel, impietós i sanguinari que tot ho arrasa, en aquest cas els tàrtars. En front d'això, la puresa virginal i flower-poweresca de la donzella santa, verge i màrtir. Tcherniakov ho adapta amb força encert, convertit, entre d'altres, animalons del bosc en persones al primer acte, una visió post-apocalíptica en el segon-tercer, o una fel·lació obligada de la donzella a un dels seus captors que hauria portat a qualsevol santa católica comme il faut a la auto-immolació abans que al pecat. També el final té una important adaptació, que es totalment coherent amb la versió del director rus. No mireu el vídeo, si no voleu veure un spoiler d'aquest final.

Ahir va ser l'assaig general, amb una gran expectació. Aquesta obra de Rimsky-Kórsakov té una estreta relació amb el Liceu: va ser el primer teatre de fora de Rússia on es va estrenar, al 1926. Durant uns anys, va ser una producció que es reposava periòdicament i tenia gran predicament entre el públic. Curiosament, les cinc funcions programades pels dies 13, 16, 22, 26 i 30 d'abril no estan tan buides com potser es podria esperar, entre un 80 i un 95% d'ocupació. El que es segur es que trigarem molt de temps en tenir una producció ("herència" Matabosch) d'aquest nivell, qualitat i espectacularitat - a part, òbviament, de bellesa musical - al nostre escenari. 

A cada assaig, a l'inici, la veu en off ens avisa que els cantants poden no cantar plena veu, i, normalment, hi ha qui canta al 100% o qui es reserva una mica. Mai, fins ahir, havia vist algú que, directament, no cantés en bona part del seu rol. Tot el repartiment va estar molt bé, pero Svetlana Ignatovich va cantar potser un 20% del primer acte de la seva protagonista, Fevrònia. És cert que entre l'assaig i l'estrena, demà diumenge, tan sols hi han dos dies en lloc dels tres habituals, però el motiu devia ser més consistent, possiblement un refredat o altra afecció vocal. I no té substituta, aquest no es un paper que masses sopranos tinguin al repertori, per no dir poquíssimes. O sigui, que demà, entre les incerteses vocals de la protagonista i la protesta convocada pels treballadors del Liceu per les seves condicions laborals, pot ser una estrena una mica complicada. Menció especial per al director, Josep Pons, que va suar de valent per conduir la música quan Fevrònia no cantava el que li pertocava, i ho va fer amb molt d'encert, i al Cor, exquisit.

Resumint: que Kitej és un títul destacadíssim, potser el que més, de l'actual temporada, imprescindible de veure (i de repetir) per a qui realment gaudeixi amb les històries èpico-místiques, les melodies eslaves i les produccions espectaculars i, per descomptat, controvertides.
























Fotos:  no es poden utilitzar sense citar-ne l'origen

4/06/2014

Dmitri Tcherniakov ens explica La llegenda de la ciutat invisible de Kitej




6/04/2014 

El passat divendres, Amics del Liceu va oferir als seus socis una trobada amb Dmitri Tcherniakov, en ocasió de la propera estrena de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, en la que el director va explicar amb detall i en primera persona la seva particular visió d'alguns fragments de la posada en escena, seleccionats per ell mateix.

Aquesta producció de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej ha estat premiada als "Opera Awards 2013" com la millor posada en escena de l'any 2013. És una coproducció del Liceu, la Scala de Milà i Nederlanse Òpera d'Amsterdam, amb la intervenció de 277 intèrprets (coristes, músics, cantants i figurants). El títol de l'òpera té els seus orígens en una llegenda russa sobre la ciutat desapareguda d'Kitej. D'aquesta llegenda, que va evolucionar en el transcurs dels segles, Rimski-Kórsakov i el llibretista Belski van fer una fusió on els elements realistes, fantàstics i místics estan molt presents.

Tcherniakov, nascut a Moscou al 1970, és un dels directors actuals de més prestigi i reconeixement, indefectiblement lligat a les polèmiques que les seves produccions provoquen als sectors operístics més retrògrads. Com tot creador, pot encertar (segons el gust de cadascú) més o menys en les diferents produccions, però no se li pot negar qualitat i vàlua. A mi em va semblar sensacional la seva Núvia del Tzar (Die Zarenbraut) que vaig veure a Berlín aquest febrer i, en canvi, no em va convèncer al cinema La Traviata de La Scala, al desembre de 2013.

Sigui com sigui, és una llàstima i un símptoma preocupant, que una trobada amb algú d'aquest nivell i amb aquest interès, convoqués a unes 30-35 persones. Els que hi vam ser, però, ho vam gaudir, i molt. És difícil transmetre quan hi ha una intèrpret pel mig, però Tcherniakov ens va dedicar als presents tota la seva energia i el seu entusiasme i també sentit de l'humor. Li brillaven els ulls mentre anava desgranant frase a frase, es traspuava la passió que sent per la seva feina i va ser molt d'agraïr el respecte i la voluntat de comunicar al públic, fóssim 30 o 3000.




Al vídeo teniu només una part de la seva intervenció, que va durar aproximadament una hora. En destaco quan va explicar que Joan Matabosch el va anar a buscar a Amsterdam, on es representava l'obra i li va explicar el gran èxit que havia tingut aquest títol al Liceu, el primer teatre no rus on es va estrenar Kitej, cap als anys 20-30, on era habitual a les programacions (tot i que ara ja feia 44 anys que no es programava al nostre teatre). Ell va dir que es pensava que fora de Russia era totalment desconegut i es va sorprendre molt. Va destacar especialment  l'entesa immediata que va tenir amb Matabosch, i no me'n vaig poder estar de pensar si el seu substitut com a director artístic (Ivan van Kalmthout, Lluís Pasqual o Xavier Albertí, finalment?) també tindrà aquesta visió amplia i vanguardista, i si, en cas que la tingui, la podrà dur a terme. També va comentar que Kitej es programarà al MET de New York al 2019.

Si ja tenia ganes de veure aquesta ópera de Rimski-Kórsakov, la trobada amb Tcherniakov i les escenes que ens va oferir les han fet clarament augmentar, espero poder asistir, d'entrada, a l'assaig d'aquest proper divendres. A destacar també que podrem gaudir de dues retransmissions de l'òpera en directe:
Catalunya Música, 16 abr 2014 a les 20h
Radio Clasica, de RNE, 22 abr 2014 a les 20h

Més informació:
La llegenda de la ciutat invisible de Kitej http://www.amicsliceu.com/Kitej




Fotos: Nederlanse Opera ©Monika Rittershaus  








3/29/2014

Jonas Kaufmann canta Winterreise al Liceu: el lied com a succedani



29/03/2014

Jonas Kaufmann s'ha convertit, no hi ha dubte, en un fenomen al món de l'òpera. No un fenomem de marketing, com ahir em puntualitzava encertadament un amic a les escales del Liceu, però si un fenomen mediàtic. Té molts elements per a ser-ho. És jove, alt, guapot, té un timbre molt peculiar i personal, destaca en el panorama actual de tenors i jo diria que, sense cap dubte, està entre els cinc millors d'avui en dia, encara hi ha qui diu que entre els tres, o fins i tot el primer. No ho discuteixo pas, va a gustos. 

Si fa quatre anys va haver de cancel·lar un recital al Liceu per manca d'assistència ("refredat", of course), ara se n'haguessin omplert dos de Liceus, o potser fins i tot més. Per al cicle de lieder Winterreise, ahir, l'expectació era molt elevada, i mentre alguns volien anar a veure'l per primera vegada en directe per a poder opinar, altres ja tenien el recital i el tenor ultra-qualificats i santificats abans d'escoltar-lo i uns altres estaven més preocupats per si el "populatxo" aplaudia on no tocava o (sacrilegi amb excomunicació automàtica) demanava a crits un bis del Werther. 

Ahir l'inici va ser una mica decebedor, al Gute Nacht, la veu no corria, estava ofegada. Ell semblava insegur, no mirava al públic. Res que no passi altres vegades, després, poc a poc, Kaufmann va anar remuntant, en seguretat, expressivitat i projecció, i va tenir moments de gran bellesa, quan el lied li ho permetia, no totes les cançons em van semblar igual d'interessants musicalment. No crec que fos el millor dia del tenor, hi havia moments que els greus estaven una mica escanyats, però unes poques deficiències tècniques no poden amagar que Jonas estava com peix a l'aigua cantant en el seu idioma, i ens fa oferir una corprenedora interpretació, molt sòbria, d'un intimisme cap endins. Va ser un recital molt disfrutable, i la majoria del públic ho va reconèixer amb escreix. Cal esmentar la total compenetració amb l'eficaç pianista, Helmut Deutsch, que havia estat el seu mestre al Münchner Hochschule für Musik und Theater.

Descartant que el públic hagi descobert, de sobte, les meravelles del lied, hem de ser sincers i admetre que el que, si no la majoria, almenys una part molt nombrosa dels assistents haguessin desitjat, era una altra cosa. Jo vaig sentir molts, però molts, comentaris als passadissos..."si, bé, però tant de bó ens hagués cantat àries d'òpera"..."si, esplèndit, però qui sap quan el sentirem a una òpera"..."ai, em sembla que trigarem en tornar-lo a veure per aquí"... El lied pot ser (és!) fantàstic, pero en petit format. Als cantants els hi va molt bé, sobretot si han tret disc recentment, fer gires de lied, però, repeteixo, la majoria del públic hi va com un succedani, per escoltar-lo a ell, no pas perquè, dissortadament, els interessi especialment el génere.


















Programa 
Franz Schubert: Winterreise (Viatge d’hivern)
Jonas Kaufmann, TENOR 
Helmut Deutsch, PIANO

1. Gute Nacht
2. Die Wetterfahne
3. Gefror'ne Tränen
4. Erstarrung
5. Der Lindenbaum
6. Wasserflut
7. Auf dem Flusse
8. Rückblick
9. Irrlicht
10. Rast
11. Frühlingstraum
12. Einsamkeit
13. Die Post
14. Der greise Kopf
15. Die Krähe
16. Letzte Hoffnung
17. Im Dorfe
18. Der stürmische Morgen
19. Täuschung
20. Der Wegweiser
21. Das Wirtshaus
22. Mut
23. Die Nebensonnen
24. Der Leiermann